| |
Nacionalisme Valencià
Senyera Valenciana
Bandera del País Valencià
Bandera del Nacionalisme Valencià
Sota el terme de valencianisme, o nacionalisme valencià, en l'actualitat podrien encabir-s'hi un grup molt heterogeni de moviments que tenen com a àmbit d'actuació el País Valencià. Aquests poden demanar el reconeixement de les particularitats culturals o tradicionals valencianes, un major grau d'autonomia o, fins i tot, la independència.
Pot distingir-se aquells que entenen el País Valencià en el context d'una única nació catalana en els Països Catalans, coneguts també com a pancatalanistes; o bé, com a una nació valenciana diferenciada, sense que això excloga la cooperació política i cultural amb Andorra, Catalunya i les Illes Balears.
D'altra banda, també s'autoanomenen valencianistes diferents grups de tendències més o menys espanyolistes, que es caracteritzen majoritàriament pel seu blaverisme i anticatalanisme.
Història
Orígens
Els historiadors assenyalen al doctor Faustí Barberà com a pare del valencianisme, i la lectura del seu discurs, "De regionalisme i valentinicultura", el 1902 com a simbòlica data de naixement per al nacionalisme valencià. La Renaixença cultural valenciana que precedí l'aparició del valencianisme no es destacà per tindre implicacions polítiques en ser protagonitzada per personatges com Teodoro Llorente que ho trobaren innecessari. Tot i això, ja des d'aquell període sorgeixen alguns grups valencianistes, sovint al caliu de Lo Rat Penat, entitat, no obstant, amb la que s'enfrontaren bona part d'aquest naixent valencianisme pel seus tibis i sovint elitistes, posicionaments.
El primer grup organitzat, "València Nova", convocà i celebrà el 1907 la "Primera Assemblea Regionalista Valenciana", tractant d'aconseguir un pacte solidari valencià, inspirat en la Solidaritat Catalana. València Nova es convertí més tard en el "Centre Regionalista Valencià" que acollí a la "Joventut Valencianista" relacionada amb la "Joventut Nacionalista de Castelló" i la "Joventut Valencianista de Catalunya".
La primera generació de valencianistes publicaren diverses revistes, sent Pàtria Nova una de les més importants per la seua transcendència. Tot i que el fenomen aparegué a la ciutat de València, amb el temps anaren apareguent grupuscles valencianistes per altres localitats del país, especialment a les comarques centrals i a les comarques del nord.
Un dels fets més destacats d'aquell incipient nacionalisme valencià fou la promulgació de la "Declaració Valencianista de 1918", patrocinada principalment per la pròpia Joventut Valencianista. En aquesta declaració s'arreplegaven alguns dels posicionaments bàsics del moviment nacionalista valencià de l'època.
El pensament valencianista primigeni ja era heterogeni però en bona mesura partidari de la construcció nacional estrictament valenciana ,el manteniment de la unitat lingüística i l'establiment de relacions especials entre els territoris del seu domini lingüístic, això si, en un escenari no exempt del confusionisme propi d'un baix grau de desenvolupament de les ciències socials i la filologia.
Una excepció significativa la protagonitzà Josep Maria Bayarri, autor d'una normativa pròpia per al valencià, diferenciada del català, i del llibre "El perill català". No fou l'únic, però sí el més destacat precursor de l'ideari anticatalanista dins del nacionalisme valencià com a resposta a alguns plantejaments de signe contrari que arribaven des de Catalunya. Paradoxalment l'anticatalanisme era una de les claus del discurs republicà blasquista que sovint ho intrumentalitzava en contra del propi valencianisme als qui acusava de còmplices amb la burgesia catalana contemporània.
La influència de l'ideari pancatalanista proposat per una part del nacionalisme a Catalunya també troba cabuda al discurs valencianista de principis del segle XX. Si bé la catalanofilia era habitual, personatges com Miquel Duran i Tortajada, proposaren anar més enllà en la concepció d'un espai comú amb catalans i balears. Un testimoni que anys després recolliria Joan Fuster per desenvolupar el seu concepte de Països Catalans. La visió fou minoritària i no agreujà les discrepàncies entre els valencianistes fins al trencament fusterià.
El valencianisme republicà
Senyera de lluita d'Esquerra Valenciana
Durant la República reapareixen alguns partits de tall valencianista de diversa ideologia. Per l'esquerra, sovint com a escissions del blasquista PURA, trobarem el "Partit Valencianista d'Esquerres", "Esquerra Valenciana" i "Esquerra Republicana Valenciana". Tots tres partits defensors d'una nació valenciana i de la unitat lingüística, tot i la normalitat amb la que feien servir el terme llengua valenciana, mai amb ànim secessionista. Les relacions amb els partits catalans d'ideologia afí eren fluides, així el diputat Vicent Marco Miranda ingressà com a diputat al grup polític d'ERC a l'estat.
La catalanofilia era més visible encara en alguns dels grups de dretes on "Unió Valencianista Regional", encapçalada pel banquer Ignasi Villalonga i Villalba, qui mantenia molt fluides relacions amb la Lliga Regionalista de Cambó.
També foren altres destacats grups valencianistes de dretes l'"Acció Nacionalista Valenciana" , o "Acció Valenciana", grup catòlic sorgit d'escissions de la "Dreta Regional Valenciana" i l'"Agrupació Valencianista de la Dreta".
Les reivindicacions autonomistes d'altres pobles de l'estat tingueren reflex al País valencià amb l'aparició de diverses propostes d'Estatut d'Autonomia. Així fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, per iniciativa fonamentalment blasquista. La negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló a secundar-lo impossibilità l'acord. La victòria del Front Popular al 36 revifà la qüestió autonomista i només l'esclat de la guerra civil espanyola deixà sense estatut al País Valencià.
La Dictadura i el “Nou Valencianisme” fusterià
Una vegada instaurat el règim dictatorial de Francisco Franco, el valencianisme experimentà una forta repressió. El primers anys de dictadura, un reduït grup intel·lectual mantindrà viu, però, el moviment nacionalista. En part, el grup de l'editorial La Torre, liderat per Miquel Adlert i Xavier Casp, es lliurà d'una major repressió del franquisme per la seua fe cristiana i el posicionament ideològic conservador que tots dos mantenien. També des de Lo Rat Penat, amb una intermitent tolerància per part del règim, treballaran alguns valencianistes.
El pensament nacional d'aquest grup, que també comptava amb la participació de joves com Eliseu Climent, Alfons Cucó i el propi Joan Fuster continuava sent valencià si bé guanyava terreny la concepció cultural de la "comunitat catalànica", terme encunyat per Adlert. L'evolució intel·lectual del jove Fuster fou fonamental per entendre l'evolució del propi valencianisme i posterior ruptura en dos grans blocs.
Fuster, que havia nascut en una família de tradició carlista, i fins i tot havia tingut una xicoteta incursió en el falangisme, adoptà progressivament un posicionament més progressista, convergent amb algunes de les idees existents al pensament europeus. Els seus contactes amb el catalanisme, que també tenien la resta del grup, foren conseqüència o motivació de la recuperació de l'ideari pancatalanista dins del valencianisme que amb els anys condensà en "Nosaltres els valencians".
El pensament nacionalista fusterià atorga a la llengua compartida amb catalans i balears un paper central en la concepció nacional. D'aquesta concepció eminentment lingüística es deriva la proposta dels Països Catalans, conformada pels territoris catalanoparlants dels diversos països que havien conformat la Corona d'Aragó.
La modernitat del discurs fusterià, enfrontada al conservadorisme dels líders valencianistes del seu temps, li valgué un major protagonisme, especialment entre els grups més joves que hi veien en ell un clar referent antifranquista. Açò, junt al trencament intern que suposà la seua concepció nacional, derivà en un enfrontament amb el ratpenatisme, o valencianisme clàssic. En un primer moment la resposta que ben bé podria representar un escrit publicat a la revista catalana "Serra d'Or", no contingué cap símptoma anticatalanista i fins i tot fou signada per joves, com Alfons Cucó que després seguirien d'alguna manera el pensament fusterià. La resposta a Serra d'Or dels primers textos de Fuster, qüestionava el sentit d'atorgar a la unitat lingüística i cultural un paper absolutament definitori en la concepció nacional. Fuster però, no renuncià al nou pensament i l'exposà de manera detallada en "Nosaltres els valencians" publicat a l'any 1962.
Tot i que el llibre no tingué en un primer moment excessiva repercussió entre la societat valenciana - a diferència d'altres com la polèmica guia "El País Valenciano"- el nou valencianisme, com el definí Fuster, es convertí en un referent destacat per a les noves generacions d'estudiants universitaris, que assimilaren la qüestió nacional com un element notori dins del discurs antifranquista. L'èxit entre els adversaris al règim fou tal que la pràctica totalitat de l'esquerra assumí, tot i que només fóra de manera estètica, el discurs valencianista, tal i com reflexa l'addició de les sigles "PV" als noms de grups i partits polítics de la clandestinitat. La resposta del règim fou contundent. Ja ho havia sigut amb la publicació del llibre de viatges en aprofitar alguns dels seus passatges per oferir una caricatura antivalenciana i ofensiva de l'intel·lectual de Sueca. En aquell episodi, s'instà a les falles, controlades pel franquisme, a cremar un ninot de Joan Fuster i algunes pàgines d'"El País Valenciano" a una desfilada festiva al centre de la ciutat de València.
La Batalla de València
El caire intel·lectual del discurs fusterià, si bé inspirà una introspecció acadèmica sense precedents (l'estudi de les ciències socials, l'economia, la historiografia, la filologia) no trobà adhesió entre sectors populars, sovint pròxims a la ciutat de València, que professaven un valencianisme temperamental. Així, bona part del món festiu i cultural quedà en mans dels adeptes al règim primer, i de l'anticatalnisme després.
Precisament foren alguns sectors del valencianisme tradicional, encapçalats per Adlert i Casp, qui abjuraren de les seues idees catalanòfiles i promogueren una resposta lingüísticament secessionista per tal d'evitar, segons les seues intencions, les derivacions polítiques que el fusterianisme preconitzava. Aprofitant d'una banda l'herència anticatalanista del blasquisme republicà, i d'altra l'oposició del règim franquista a l'ideari fusterià, Casp i Adlert foren els precursors del "blaverisme". Un moviment populista de reacció, ideològicament heterogeni que convertí el particularisme valencià en fonament d'un discurs anticatalanista, i en la pràctica, conservador. Un moviment que pren el seu nom, de la Senyera tricolor, originària de la Ciutat de València, que el fusterianisme no reconegué com a pròpia del país a diferència dels seus predecessors valencianistes.
L'enfrontament identitari entre "blavers" i "catalanistes" que tingué lloc durant la transició, ocultà en realitat un enfrontament entre dreta i esquerra estatal, sobretot quan la UCD adoptà una estratègia d'instrumentalització per tal de superar, precisament, la polarització en els termes clàssics d'esquerra-dreta. Aquest període, que fracturà definitivament el valencianisme embrionari, és conegut com "Batalla de València".
Al terreny cultural, Lo Rat Penat quedà sota el control de l'anticatalanisme. No passà així amb altres associacions, com ara la Societat Coral el Micalet o amb la molt més recent Acció Cultural del País Valencià, d'Eliseu Climent, l'activista cultural i empresari més destacat entre el fusterianisme i que evolucionà des dels posicionaments socialcristians inicials a l'activitat cultural i empresarial entorn al nacionalisme.
A l'esquerra, generacions de joves universitaris com les que havien fundat, encara al franquisme, el "Front Marxista Valencià" o el "Partit Socialista Valencià", crearien ara el "Partit Socialista del País Valencià", integrat primer, i definitivament absorbit després pel PSOE. També destacaren el PSAN i el PCPV. No obstant a bona part de l'esquerra tingué lloc una assumpció programàtica de reivindicacions nacionalistes bàsiques que lligaven la democràcia amb el reconeixement del fet diferencial valencià i l'autonomia.
La dreta valencianista tingué més problemes per a trobar expressions polítiques per l'èxit del discurs anticatalanista entre els sectors socials més favorables al seu posicionament ideològic. No obstant destaca la "Unió Democràtica del País Valencià", que defensà el valencianisme polític des de la democràcia cristiana. Membres de la UCD valenciana abandonaren el partit després de la deriva anticatalanista i l'estratègia "blavera". Així, Francesc de Paula Burguera amb la formació del "Partit Nacionalista del País Valencià", fou protagonista d'un intent no reeixit per agrupar el nacionalisme valencià.
Millor sort tingué des de l'esquerra l'"Unitat del Poble Valencià" que suposà un primer intent seriós d'aglutinar el nacionalisme valencià d'esquerres i que, una vegada aprovat l'estatut valencià, es convertí en el referent nacionalista d'arrel fusteriana. Front a ell, "Unió Valenciana" acabà per consolidar-se com el referent únic del valencianisme blaver deixat arrere la "Unió Regionalista Valenciana" que s'havia refundat en "Esquerra Nacionalista Valenciana". Amb Vicent González Lizondo al capdavant, UV assolí representació parlamentària a les Corts Valencianes i una molt destacada presència municipal, sobretot a la província de València.
Corrents actuals
Hui dia podem distingir diferents tipus de nacionalisme valencià: el pancatalanista, el seccessionista, la "tercera via", i finalment l’anomenat valencianisme de construcció. Encara que de formes diferents, tots hi tracten d'aconseguir el màxim grau de sobirania per al poble valencià respecte de la resta d'Espanya, especialment a allò que es referixen sovint com a Castella.
Valencianisme pancatalanista
Anomenat també com a "nou valencianisme" pel seu rupturisme amb el valencianisme tradicional de pre-guerra, té el seu marc ideològic en la proposta de Joan Fuster a traves del llibre Nosaltres els valencians. Postula que com el País Valencià és un territori de llengua catalana és també, per tant, de nació catalana, almenys culturalment. Per això els partits que concorren en aquest pensament busquen fomentar i reforçar els llaços culturals i polítics amb la resta de territoris de 'cultura catalana', és a dir, Catalunya i les Illes Balears; això, en última instància, comportaria la independència del País Valencià respecte d'Espanya, i a la formació d'un Estat polític dels Països Catalans. En aquest context se situaven partits històrics com el PSAN i la UPV, i actualment partits com ERPV i alguns sectors del Bloc.
Fou el corrent nacionalista valencià majoritari durant la dècades dels 60, 70 i 80, representat inicialment pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV), d'esquerres, i la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), de centredreta. No obstant això, no existeix, ni tan sols tampoc llavors, unanimitat sobre el model polític, que va des de la lliure confederació a la unió, ni tan sols sobre l'exercici del dret d'autodeterminació respecte dels PPCC. A causa d'aquestes importants divergències, si bé el "nou valencianisme" es mantinguè cohesionat per la seua oposició al règim franquista, als pocs anys després de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia valencià és palesa una important crisi de credibilitat política reflexada en els seus dolents resultats electorals. En conseqüència, hi té lloc un intens debat a partir d'aquestes divergències polítiques, que acaba amb la integració d'aquests partits nacionalistes en partits d'àmbit estatal, el PSPV en el PSOE i la UDPV en la UCD, amb la pretensió què ambdós partits assumiren part dels seus objectius valencianistes. No obstant això, no tota la militància assumí aquesta decisió, i es crearen partits com Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV, de centredreta), Unitat del Poble Valencià (UPV, d'esquerres), Agrupament d'Esquerres del País Valencià (AEPV), etc., que, sense haver-hi clos el debat polític i ideològic, amb innombrables escissions i fusions, evolucionaria cap a postures que van des del valencianisme polític estricte (tercera via, veure secció) al lliure confederalisme amb els països de parla catalana, tot això sempre partint del dret d'autodeterminació del poble valencià com a subjecte polític estricte. Altres partits, com el PSAN, s'han mantingut en els seus trets ideològics sense cap incidència electoral.
Valencianisme seccessionista
L'objectiu d'aquesta corrent és obtenir les majors quotes d'independència per la Nació Valenciana (nom amb que designen al País Valencià), també a nivell cultural i lingüístic, negant la unitat de la llengua catalana i postulant que el valencià es una llengua distinta (seccesionisme lingüístic). A diferencià del blaverisme, del que són hereus, sí reivindiquen el dret d'autodeterminació del poble valencià, així com la independència política, qüestions no assumibles pel regionalisme blaver. Té una escassa implantació social, no obstant és reivindiquen ells mateixos com hereus del valencianisme tradicional de pre-guerra, encara que el seu discurs polític és força diferent, i de vegades contradictori. Amb freqüència, els militants d'aquest moviment s'autoanomenen "quarta via", sent els seus estendards Opció Nacionalista Valenciana i Esquerra Nacionalista Valenciana, si bé el primer recentment ha mostrat indicis de simpatia cap el moviment tercerviista.
Tercera Via
Corrent nascuda als anys 80 amb la finalitat de fer convergir ambdues corrents anteriors, té les seues bases ideològiques en els llibres De Impura Natione i Document 88, que van fructificar a partir de les anomenades “converses de l’Hotel Anglès”. Fruit d’aquelles converses es va produir la signatura d’un acord entre diversos partits valencianistes, entre els que es trobaven UV i el PVN, que va resultar un fracàs. Un segon intent es va produir a finals dels anys 90 amb l’acostament entre la UV liderada per Hèctor Villalba i el Bloc de Pere Mayor, que de nou no va fructificar, el que va arraconar definitivament aquesta corrent ideològica fins a la pràctica desaparició.
L'estatut de Benicàssim pot ser considerat com la primera plasmació de l’esperit tercerviista; en ell, valencians d'un costat i del altre consensuaren una bandera i un nom per al territori. A efectes de l'actualitat, la principal feina de la tercera via és acabar amb la divisió del nacionalisme que s'obrí en 1979 durant la batalla de València i aconseguir el consens de la transició.
Valencianisme de construcció
L’última de les corrents nacionalistes valencianes, a l’igual que la tercera via reivindica la sobirania plena del País Valencià, i té en la unitat de la llengua un dels seus pilars fonamentals, però al contrari que aquesta no es reivindica fruit de la fusió de les dues corrents sorgides de la batalla de València, sinó hereva directa del valencianisme republicà, que a diferencia del pancatalanisme i el secessionisme tenia molt clara la sobirania valenciana i la unitat de la llengua. Així i tot, es tracta majoritàriament d’una evolució del fusterianisme cap a un marc nacional purament valencià que té les seues arrels en el llibre de Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians. En l’actualitat el seu màxim representant és el Bloc Nacionalista Valencià.
Entre els seus objectius està la aconseguir la sobirana del País Valencià, que permeta organitzar una república valenciana, i la plena normalització del valencià, el qual es reconeix com a pertanyent al mateix sistema lingüístic que el català, però conservant els seus trets diferencials regulats per l’AVL.
|
|