El Valencià És la denominació històrica, tradicional, i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Constitueix, per altra banda, una entitat lingüística pròpia que resulta ser una de les principals variants dialectals de l'idioma (formant part del bloc occidental, a l'igual que la variant nord-occidental i el tortosí), juntament amb el català central i el català balear. El País Valencià compta amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a ens oficial encarregat d'elaborar la normativa lingüística de la llengua des de la pròpia modalitat valenciana, juntament amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest ens va ser creat per la Generalitat Valenciana el 1998 amb el consens majoritari de les Corts Valencianes. El valencià, dialectològicament parlant, no pot considerar-se un dialecte només enquadrat en el marc politicoadministratiu del País Valencià. El fet que els dialectes de la llengua catalana formen un continuum fa que molts dels trets valencians arriben més enllà de les terres de l'Ebre catalanes i aragoneses (catalanòfones), fins i tot, arribant al Baix Camp i al Baix Cinca, podent incloure els parlars d'aquesta zona dins el valencià. Segons la llei de creació de l'AVL, el valencià: forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia. Aquest reconeixement el té el valencià al País Valencià i el català a les Illes Balears i a Catalunya, i el sistema lingüístic que conjuntament formen sol rebre acadèmicament el nom de llengua catalana. L'AVL segueix les Normes de Castelló, firmades el 1932. El 9 de febrer de 2005, l'AVL aprovà per unanimitat de tots els seus membres presents un dictamen conegut popularment com a "Dictamen del Dimecres de Cendres" en què s'estableixen els principis i criteris per a la denominació i l'entitat del valencià, considerant que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya (a excepció de la vall d'Aran, de llengua occitana) i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals a excepció de la comarca de la Fenolleda, que és de llengua occitana)". Aquest mateix dictamen també avala i justifica l'ús de la denominació de valencià tant per a tot el conjunt del domini de la llengua (llengua valenciana), com per a la modalitat dialectal parlada al País Valencià. A més a més, l'AVL considera que aquesta modalitat "té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà d'acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló". Per tant, l'AVL assumeix la unitat lingüística des d'un punt de vista del polimorfisme d'una llengua que té dues denominacions. El català va ser implantat al País Valencià pels colons catalans que s'establiren en aquest territori arran de la Conquesta feudal, duta a terme per Jaume I el Conqueridor. Aquests colons procedien de totes les regions de Catalunya i el fet que foren mínimament superiors en nombre als colons aragonesos explica que es parle català a la major part del País Valencià. A les comarques més properes a Aragó, per contra, una mínima superioritat del nombre de colons aragonesos va fer que el castellà fora la llengua predominant. Una nova repoblació al segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos i majoritàriament amb castellans, va definir de parla castellana a la resta de comarques de l'interior que encara avui la parlen. Malgrat tot, el valencià ha estat històricament la llengua predominant i administrativa al País Valencià. Fins fa poc es pensava que la primera referència documental de la utilització del terme valencià per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es trobava a la traducció del Valeri Màxim realitzada per Antoni Canals el 1395, on es diu: perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'he tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l'hagen tret en lengua cathalana. Recentment s’ha trobat una referència anterior, un procés judicial de Menorca contra Gil de Lozano, datat entre 1343 i 1346, en el què es diu que la mare de l'acusat, Sibila, parlava valencianesch perquè era d'Oriola. No s’ha tornat a documentar més el mot acabat en –esch. Al segle XV, l'anomenat Segle d'Or, el nom valencià era ja la denominació usual de la llengua predominant del Regne de València, i les denominacions de vulguar, romanç o català havien caigut en desús. Joanot Martorell, autor de la novel·la Tirant lo Blanch, afirma: me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo soc natural sen puxa alegrar. Des d'un punt de vista dialectal, el valencià pertany als parlars occidentals del sistema lingüístic valenciano-català. Per tant, comparteix molts trets amb el català parlat a les comarques de ponent i també a les terres de l'Ebre. També presenta trets propis, depenent de les comarques. Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia o heteronomia del valencià respecte a la resta del sistema lingüístic valenciano-català ha sigut motiu de debat i polèmica entre els valencians, normalment amb un rerefons polític. Tot i que els filòlegs i lingüistes són partidaris de la unió de les comunitats lingüístiques valenciana i catalana, existeix una part de l'opinió pública valenciana que és partidària de l'autonomia per motius polítics. Existeix una normativa lingüística secessionista alternativa, les Normes del Puig, elaborada per la Real Academia de Cultura Valenciana, institució fundada el 1915 per la Diputació de València, però el seu ús és marginal. Mapa de dialectos valenciano Mapa del coneixement del Valencià Característiques Lingüístiques del Valencià General Fonètica Vocalisme àton: Neutralització mínima de les vocals àtones. Existeixen les 5 vocals àtones [a, e, i, o, u] típiques del català occidental. No hi existeix la vocal neutra [ə], típica del català oriental. Vocalisme tònic: Com a tot el bloc occidental, es pronuncia [e] les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí. [ka'ðena], alé [a'le], què [ke] (amb e tancada, mentre que en el català oriental és e oberta [ɛ], en aquestes paraules). El diftong ui és generalment creixent: cuina: ['kwina], hui: ['wi] (avui). Al valencià alacantí, a la Marina Baixa, al Comtat, a l'Alcoià i a la major part del tortosí, diftong ui és decreixent: cuina: ['kujna], buit: ['bujt] a excepció de hui: [wí] que sí és creixent. Consonantisme: No hi existeix iodització. La g davant "e" i "i" i la j pren la pronunciació de [dʒ] La erra final mai no s'emmudeix (excepte a bona part del Maestrat i la zona del Vinalopó). La te dels grups finals -nt, -lt mai no s'emmudeix; aquesta característica també s'esdevé en una part del balear. Hi ha excepcions amb el valencià castellonenc, tortosí, la Costera, Vall d'Albaida, l'Alcoià i el Vinalopó mitjà. S'hi manté el valor labiodental de la ve baixa (aquesta característica també s'esdevé en el balear). Tanmateix, en moltes zones del territori ja tendeix a pronunciar-se com bilabial, és a dir, com a be alta. El grup -tll- del català del nord és -tl- en algunes paraules (pronunciat -l·l- o simplement -l- en el valencià (aquest tret també s'esdevé en el balear i en el tortosí): ametla (ametlla), vetlar (vetllar). La d intervocàlica, especialment en la forma ad(vocal), no se sol pronunciar: mocador: [mo·ka·'oɾ], cadira [ka·'i·ɾa]. La terminació -ada del participi femení singular es pronuncia -â: cremada: [kɾe'ma]. Altres fenòmens El pronom feble ho té una pronunciació especial depenent de la situació del pronom. Generalment es pronuncia davant del verb [u] i darrere [o] (després de consonat) i [u]/[w] (després de vocal): Carles ho sap ['kar·le·zu sap], canvia-ho ja [can·'vi·aw ja], se n'anat a donar-ho [se·na·'nat a do·'na·ro]; quan el fonema posterior és una vocal, passa a [w]: No ho has endevinat [no was an·de·vi'nat]; quan es produeix una contracció amb un altre pronom davant o darrere del verb es pronuncia [ew]: No m'ho has dit [no me·waz dit], Dóna-m'ho ['do·na·mew].   Morfologia Els articles són el, la, els, les. L'article no s'empra mai davant dels noms propis de persona: Ha vingut Joan. Conservació dels tres graus en els demostratius i adverbis locatius (com en castellà, tot i que no és un castellanisme) i ús de les formes no reforçades dels demostratius de 1r i 2n grau: este, eixe, aquell; açò, això, allò; ací, aquí, allí o allà. Els pronoms febles presenten la forma plena davant les formes verbals que comencen en consonant: me dutxe, te dic, se pentina (aquest fet no es dóna a totes les variants, així en l'alacantí i la major part del meridional: em dutxe, et dic, es canvia, se sap, se certifica, es comprova que només es conserva la forma plena quan el verb comença per s o ce/ci). El pronom feble "ens" estàndard passa en la llengua oral, com a tota la resta del bloc occidental, a "mos" (no admissible en la llengua escrita). Per extensió, al valencià oral no existeixen les formes "ens" i "us", substituïdes per "mos" i "vos". La forma "vos" s'accepta en el valencià estàndard en posició davant del verb per l'AVL. El pronom feble li (que substitueix el complement indirecte) sempre precedeix el pronom feble que substitueix el complement directe (quan aquest existeix), cosa que origina les combinacions li'l (li'l done > l'hi dono), li la (li la done > la hi dono), li'ls (li'ls done > els hi dono), li les (li les done > les hi dono). La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació pren el morfema -e: jo cante. Les conjugacions segona i tercera prenen el morfema zero: jo tem, jo dorm (aquest tret no es dóna a la major part del Maestrat, on aquestes formes prenen el morfema -o, com en la resta del català occidental: jo canto, jo temo, jo dormo). El present de subjuntiu no pren mai els morfemes en -i propis del català central: són -e, -es, -e, -em, -eu, -en per a la primera conjugació (que jo cante, que tu cantes, que ell cante...) i -a, -es, -a, etc. per a la segona i la tercera (que jo tema, dorma, que tu temes, dormes, que ell tema, dorma...). El pretèrit imperfet de subjuntiu pren els morfemes amb erra bategant: -ara, -ares, -ara, -àrem, -àreu, -aren: jo cantara, tu cantares, etc. En el valencià central o apitxat i a zones del valencià alacantí (Vinalopó) s'hi conserva el pretèrit perfet simple del català clàssic: jo cantí (jo vaig cantar), jo fiu (jo vaig fer). Subdialectes del Valencià El valencià alacantí és el subdialecte del valencià que es parla al País Valencià, concretament a les Comarques del Sud, excepte la Marina Baixa i la població de La Torre de les Maçanes, i a part de l'Alcoià. És un subdialecte que presenta un alt grau de castellanismes i a l'hora, per contra, un alt grau d'arcaismes.  Característiques generals Com al meridional, l'article plural, tant masculí com femení, esdevé "es" davant paraula començada per consonant: es bous i es vaques; però pren les formes els, les davant mots començats per vocal: els alacantins i les alacantines. Absorció de la i [j] a l'aplec -ix-: [ˈkaʃa] (caixa). Pas del diftong [ɔw] a [aw]: [baw] (bou), [aw] (ou), [paw] (pou). La caiguda de la -d- intervocàlica s'estén al sufix -uda: grenyua (grenyuda), vençua (vençuda). Arbitràriament passa el mateix amb altres paraules: roa (roda), caira (cadira), poer (poder). Al Baix Vinalopó quasi tota -d- intervocàlica és elidida. L'ús de l'adverbi de lloc aquí és molt estés en comptes del valencià general ací per al 1r grau de distància i existeix el demostratiu astò que ha substituït al general i normatiu "açò". La -r final s'elidix molt sovint. Existeix un grau bastant alt de castellanismes, més que la resta de subdialectes: llimpiar per netejar, sacar per traure, assul per blau, niebla per boira, mueble per moble, etc. Per contra d'aquestos castellanismes, a la Vall del Vinalopó (incloses Elx, Guardamar i Santa Pola) es conserven els adverbis "abans", "ans" i "denans" substituïts a la resta del valencià pel castellanisme antes. També s'hi conserva l'adverbi "dintre" alternat amb "dins", així com la preposició clàssica "devers" articulada [de'ves]. Com al valencià castellonenc i el tortosí, existeix la palatització del grup "tz": setze ['sedze] > ['seddʒe], però per contra dels altres parlars, quan es fa aquesta palatització, hi ha una geminació que fa distingible "setze" ['seddʒe] a "setge" ['sedʒe]. Com al valencià meridional, existeix una harmonia vocàlica amb les -a finals quan la síl·laba anterior té una vocal oberta. Existeix de dos tipus d'harmonia: [-ɛ] o [-ɔ] quan hi ha [ɛ] o [ɔ] respectivament (dona > ['dɔ·nɔ], terra > ['tɛ·rɛ]). [-ɛ] quan hi ha [ɛ] (dona > ['dɔ·na], terra > ['tɛ·rɛ]). El valencià meridional és el subdialecte del valencià que es parla al País Valencià, concretament a la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida, el Comtat, part de l'Alcoià, la Marina Baixa, La Torre de les Maçanes, la Marina Alta i en les Comarques del Xúquer on no es parla apitxat. La pronunciació vocàlica i consonàntica d'aquesta zona se sol prendre més o menys com a estàndard del valencià.   Trets fonètics i morfològics Predomini de la variant perifràstica del passat sintètic: jo aní > jo vaig anar. Excepte a les zones no apitxades de la Ribera i la Safor. L'article plural, tant masculí com femení, esdevé "es" davant paraula començada per consonant: es bous i es vaques; però pren les formes els, les davant mots començats per vocal: els alacantins i les alacantines. Conservació dels grups geminats "l·l/tl" o "nn/tn" en contra dels altres subdialectes del valencià. Encara que en molts llocs hi ha els recursos de "rl", "rn": ametla > [(a)·'mel·la] o [(a)·'mer·la], cotna > [con·na] o [cor·na]. Residus en molts llocs de l'ús del verb "ser" com a "trobar-se en un lloc" en comptes de l'ús del verb "estar" com en altres subdialectes valencians. Els pronoms febles es mantenen reforçats, contràriament als altres parlars, fins produir cacofonies. El pronom feble "et" passa a pronunciar-se "at" (a la Marina Alta), "es" (a la Marina Baixa) i "el" (a la resta) i el pronom "em" a "en" o "am". Es mantenen a les dues Marines els pronoms "mos" (ens) i "vos" reflexius (mo'n anem i aneu-vo'n), contràriament a la resta de comarques meridionals i apitxades que s'han convertit en "se" (se n'anem i aneu-se'n). A la Marina Baixa existeix un recurs molt notable quant a l'expressió "anem-nos-en" que és l'ús de la contracció 'mone o 'némon. (anem-nos-en -> anem-mos-en -> ane'-mo'n -> ane'-mo'n -> 'ne-mo'n -> 'mo-ne) Les "-r" finals solen mantindre's excepte en zones de la Marina Alta i l'Alcoià on són inestables. Les "-r" finals dels enclítics a la costa de les dues Marines s'emmudeixen: fer-los > fe-los, anar-se'n > anà-se'n i, en molts llocs, quan el pronom feble comença per vocal s'afegix entre el verb i el pronom una "v": tenir-ho > tení-vo, comprar-ho > comprà-vo, esperant-ho > esperan-vo. La desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu és -e, però hi ha una excepció amb el municipi de la Vila Joiosa on s'observa una moderna gradual transformació a -ec (jo pense -> jo pénsec).      Harmonització vocàlica Com al valencià alacantí, hi ha una harmonia vocàlica generalitzada de la última síl·laba acabada en "a" > [ɛ] i [ɔ]. Al valencià meridional, però, hi ha una zona on no es fa aquesta harmonització: La Marina Baixa a excepció de Benidorm, La Nucia, Relleu, Orxeta, Finestrat i La Vila Joiosa; la part baixa de la Marina Alta; L'Alcoià a excepció d'Alcoi; alguns pobles del Comtat i a La Torre de les Maçanes. Hi ha quatre possibilitats d'harmonia vocàlica al valencià meridional: Sempre [-ɛ] (dona > ['dɔ·nɛ], terra > ['tɛ·rɛ]) la qual ocorre a Oliva, Alcoi, Sueca i Cullera. Aquesta harmonia és la base del parlar xeu. [-ɛ] o [-ɔ] quan hi ha [ɛ] o [ɔ] respectivament (dona > ['dɔ·nɔ], terra > ['tɛ·rɛ]), la qual es localitza als pobles de la Marina Baixa que realitzen l'harmonia, a part del Comtat, part de la Vall d'Albaida i de la Costera i la part baixa de la Ribera Alta. Sempre [-ɔ] (dona > ['dɔ·nɔ], terra > ['tɛ·rɔ]) la qual ocorre a la part de la Marina Alta que harmonitza, part del Comtat, la Safor a excepció d'Oliva, part de la Vall d'Albaida i alguns pobles de la Ribera Baixa. [-ɛ] quan hi ha [ɛ] (dona > ['dɔ·na], terra > ['tɛ·rɛ]). Aquest tret només ocorre a la població d'Orxeta. El valencià apitxat o central és un subdialecte del valencià que es parla a les comarques del Camp de Morvedre, L'Horta, el Camp de Túria i la Ribera Alta. També es parla parcialment a les ciutats de Gandia i Onda. La majoria dels autors han afirmat que aquest dialecte ha desenvolupat una sèrie de trets lingüístics associats al desenvolupament de la fonètica del castellà-aragonés, molt present des de la fundació del Regne de València, especialment a la zona de la capital valenciana. Tot i això, l'apitxat no hauria de considerar-se mai un dialecte empobrit o de menys vàlua que qualsevol altre parlar puix que conserva moltes característiques del català tradicional que s'han perdut a la resta dels dialectes catalans, en concret el paradigma complet del pretèrit perfet simple (aní, anares, anà, etc.) o la pronúncia clara dels grups consonàntics --lt (/molt/), -nt (/tant/) i -mp (/camp/). Cal tindre en compte que el terme apitxat només implica la inexistència de dos fonemes, ni /z/ ni /dʒ/ i que la resta de constituents lingüístics d'aqueix dialecte són ben dignes del bon català. Si etiquetem l'apitxat de empobrit hauríem de considerar pobres tots aquells dialectes que manquen d'algun dels fonemes històrics del català (i la majoria dels dialectes han perdut algun fonema al llarg del seu desenvolupalament). El català barceloní, per exemple, no té /v/ labiodental i sol també ensordir les grafies <tg> i <tj> (metge > ['mettʃə], platja > ['plattʃə]), però ningú dubta de la vàlua lingüística d'aquest dialecte ni el qualifica de empobrit. Aquesta mateixa consideració és la que hauríem de tindre a l'hora d'observar i valorar les característiques del valencià apitxat o, millor dit, central.      Característiques del valencià central El nom apitxat aludeix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores, com ara en casa, tretze i metge ['kasa, 'tretse, 'metʃe]. L'àrea de l'apitxat sol coincidir amb la de la neutralització de b/v en /b/, que no és exclusiva d'aquesta àrea i ara se sent també a bona part del valencià septentrional com a expansió de l'àrea betacista de Catalunya. Com a tot el valencià, hom conserva les formes arcaiques del plural amb n original llatina, com ara hòmens ['ɔmens] o jóvens ['tʃobens], característica compartida amb altres dialectes del català occidental, encara que a l'apitxat s'estén a moltes altres paraules: ràvens, orígens, màrgens, etc. També és comú a tot el valencià en la tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constitueix en síl·laba) per au: aulor (olor), aufegar (ofegar), aubrir (obrir). És peculiar d'aquesta zona del valencià el reforçament vocàlic de les plosives finals. Segons aquesta regla les paraules nit, crec o prop s'articulen amb una vocal final breu de tipus central, [ĕ], i sovint una geminació de la consonant: nit > ['nittĕ], crec > ['krekkĕ], prop > ['proppĕ]. Els altres valencians solen associar aqueix tret amb els parlants de la zona central. Igual que el valencià del nord i el català occidental i balear, perdura l'ús dels pronoms febles en forma plena: me diuen Pep,se troba malament, te portaré ara. Com déiem, acaba de conferir una certa personalitat a l'apitxat el fet que mantinga encara, amb notable vitalitat, l'ús del perfet simple, si bé aqueix paradigma també existeix, més limitadament, en zones del sud del País Valencià (Camp d'Elx) i a bona part de les illes d'Eivissa i Mallorca. És peculiar del dialecte central valencià (i de zones veïnes del sud) la presència de gran quantitat de formacions analògiques al verb, aquests són uns exemples: beguent/poguent > bevent/podent, veem > veguem, veent > vegent, vivint > vixquent. Els pronoms plens mos (>nos) i vos es confonen amb se quan funcionen com a reflexius: se rentem (resta del valencià mos rentem), s'estudieu (vos estudieu). En l'actualitat s'observa l'arrelament de diverses tendències fonètiques, en concret el ieisme que fa sonar i semiconsonat la ll palatal lateral: llet > iet, vall > bai. També se sent en alguns parlants l'aspiració de la /s/ implosiva, que és realitzada glotal [h], sovint amb geminació de la consonant anterior: vesprada > [beh'ppra], has posat > ['ahpoˌsat], escolta > [ah'kɔlta]. Aquesta aspiració de /s/ sembla una continuació de la mateixa característica dels parlars castellans de la meitat Sud de la península i s'emmarca dins una tendència general del castellà popular actual. A zones de l'Horta sud (Silla) la /s/ també s'aspira entre vocals: mosatros > [mo'hatros], un fenomen poc freqüent en castellà i que pareix autòcton en aquests parlars. El valencià castellonenc és un subdialecte del valencià situat entre el valencià apitxat i el tortosí. Comprén la comarca antiga de la Plana (la Plana Baixa i la Plana Alta fins a Orpesa) el Pla de l'Arc (Torreblanca, Cabanes, Bell-lloc del Pla, Vall d'Alba, La Serra d'en Galceran, Vilafamés i Sant Joan de Moró) i l'Alcalatén històric excepte Xodos:   Característiques lingüístiques Articulació de la -r final a la zona costanera des d'Alcalà de Xivert, elisió a la zona interior Elisió de la /d/ intervocàlica típica del valencià meridional o apitxat (en sufixos -ada, -ador) Presència de la /v/ labiodental a la comarca de la Plana, fusió amb /b/ a la zona nord i interior Desinència -e a la 1a persona del present d'indicatiu El diftong [uj] (cuina, buit) té l'articulació creixent del valencià general [wi] Vacil·lació entre [a] i [e] en la pronunciació de la -a final en verbs Els articles definits són com al valencià general: el, els Elisió de les -r dels infinitius quan hi ha pronoms febles: donà(r)-la, fe(r)-te Progressiva palatització dels fonemes africats alveolars: dotze > [dodʒe], pots > [pɔtʃ] Fusió progressiva dels fonemes {s] i [ʃ]: caixó > [kajso] El valencià tortosí, també anomenat valencià de transició és un subdialecte de transició entre els dialectes valencià i nord-occidental.    Extensió geogràfica Comprèn el Maestrat (menys Atzeneta, però més Xodos), els Ports de Morella (menys Olocau del Rei, de parla castellana), el Matarranya (incloent els municipis catalanòfons del Baix Aragó i Maella, Favara i Nonasp, del Baix Aragó-Casp), el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i el sud de la Ribera d'Ebre (sud del Pas de l'Ase). La part nord de la Ribera d'Ebre (nord del Pas de l'Ase), Faió (Baix Aragó-Casp), algunes zones del Priorat i del Baix Camp i potser fins i tot Mequinensa hi ha autors que les inclouen. Són parlars de transició cap a la resta del nord-occidental o del català tarragoní i, per tant, no es considerarien plenament del subdialecte tortosí.    Característiques lingüístiques Respecte els trets característics generals del català nord-occidental, el tortosí es distingeix en els punts següents.    Fonètica   Vocalisme /a/ tònica en contacte amb palatal = ['ʎɛrk], ['ɛjɣwa], ['jɛjo] (vegeu: palatalització) /a/ posttònica final = [a]: ['pɔrta], ['dɔna]; [ɛ]: ['pɔrtɛ], ['dɔnɛ], ['mesṯrɛ] (masculí: ['mesṯre]) (vegeu: harmonia vocàlica) /e/ àtona > [i] contacte amb palatal (no és sistemàtic) = senyor [si'ɲo] (vegeu: palatalització)    Consonantisme DY, I, BY, GY Intervocàlics: CORRIGIA, PEIORE, MAIORE, BAUBIA = [jʒ]: [ko'rejʒa], [pi'ʒo], [maj'ʒo], ['bɔjʒa] (vegeu: palatalització) Finals: RUBEU, PODIU = [ʧ]: ['rɔʧ], ['puʧ] (vegeu: palatalització) /v/ vi, vaca = a Paüls i a Canet: [v]; a la resta: [b] (vegeu: betacisme) Progressiva palatalització dels fonemes africats alveolars: dotze > [dodʒe], pots > [pɔtʃ] Fusió progressiva dels fonemes [s] i [ʃ]: caixó > [kajso]    Morfologia    Morfologia nominal Pronoms personals Cas recte (cas nominatiu) (P1, P4, P5) = ['jɔ], natros/natres, vatros/vatres Cas oblic (cas acusatiu, cas datiu...) = és per a mi, mos diuen que sí, los veuen vindre, vos/tos ho portaré Demostratius = este (-a, -os, -es); eixe (-a, -os, -es); aquell (-a, -s, -es) Locatius = això, allò; aquí/ací, allí/allà Preposicions i adverbis per a = per a, pa menys = menos després = ancabat, adés, después només que = so que (Terra Alta) aviat = prompte, alego doncs = pos, pus fins a (lloc) = hasta    Morfologia verbal P4, P5 Indicatiu Present = cantem(/cantam), canteu(/cantau) P3 Indicatiu Imperfet: dir, caure, creure = dia, caïa, creïa P1, P2, P3, P6 Subjuntiu Present 1a Cj = cante, -es, -e/-a, -en P1, P2, P3, P6 Subjuntiu Present 2a Cj = córrega, -es, -a/-e, -en P1, P2, P3, P6 Subjuntiu Present 3a Cj = dòrmiga, -es, -a/-e, -en P4, P5 Subjuntiu Present = analogia amb el Subjuntiu Imperfet Subjuntiu Imperfet: cantessa, dormiguessa Indicatiu Present SER = sóc, ets/eres, és, som, sou, són Imperatiu Futur = trauràs-te-ho tu mateixa, sentes? Infinitiu + pron. feble = ascaufar-se, anar-mô'n, agarrar-les, minjar-vos Incoatius -ĪSC- = patixo, lleigixen, bullixo, fugixo    Lèxic    Paral·lelismes amb el valencià i el balear Besada ('petó'), calces ('mitges'), faldetes ('faldilles'), torcar ('netejar')   Paral·lelismes amb el valencià De bades ('gratis'), galtada ('bufetada'), bancal ('feixa de terra')   Mots genuïns Certinitat ('certesa'), ado ('àdhuc'), lligallo ('camí ramader'), escuranda ('vaixella bruta'), vamà que ('potser que'), mano ('germà'), baldana ('botifarra'), maldar ('renyar'), pesteta ('bitxo'), xeic/xec (vocatiu), dolent ('malalt'), bacó ('porc'), xompo ('feixuc'), panís ('moresc'), rabera ('ramat'), rendilla ('mosquín petit')
	Hoy habia 1 visitantes (1 clics a subpáginas) ¡Aqui en esta página!